HEU DIT... GINE, JOAN PAU?

JOAN PAU GINÉ (1947-1993),

D'AHIR FINS AVUI PER DEMÀ

Enguany hagués complert 66 anys. Ens va deixar fa 20 anys, a la flor de la vida 45 anys. Era Joan Pau Giné (1947-1993). Nascut el mateix any que Mike Brant, Julien Clerc o Michel Jonasz. Més gran d'edat que Lluís Llach (1948), Pere Figueres (1950) o Gerard Jacquet. Va ser al darrer terç del segle XX la veu llibertària de la nova cançó rossellonesa. (Guillem de Cabestany, l’Agram). La seva veu joiosa, riallera, irònica, tendra o greu commovia, impactava. Giné no va fer molts recitals i només va gravar dos àlbums: Adiu ça va, 1978 i Bona nit cargol, 1981. Havia fet l’aposta d’expressar-se en llengua catalana, quan d’altres, com Antoine Candélas, o Serge Llado o Guy Jacquet varen fer una altra tria idiomàtica.  Aposta, ben difícil en aquell temps de pèrdua de l’expressió catalana en l'ús social. Va tenir un paper molt eficaç amb la seva partitura de « merla rialler», com s’ha pogut escriure i ara, se’l defensa com un « geni discret» o és reivindicat com « un monument».

Però un destí tràgic no va deixar a Giné el temps d’esdevenir un cantant si és que l'hagi plantejat professionalment. El seu gaudi, diuen aquelles i aquells que van conèixer-lo, era d’escriure, de jugar amb els mots, de tocar la guitarra amb alguns acords, de presentar-se a l’escena amb bon humor i un poc de picardia i compartir amb el seu públic joies, penes, esperances, records en donar llum i colors a una llengua, el català, per descomptat, ans més aviat el  bagenc… Aquell català no com un replegament maternal sinó com una manera diferent de veure el món: « Espieu la mar »  i « Regardez la mer » no és ben bé la mateixa cosa. Tampoc « cols i naps » i « choux et navets », o encara « Pallagostis » i « sauterelles ».  Per alguns desconegut –cada vegada més fascinats pels vents rockers, marginat un poc pels altres que consideraven que la seva llengua « s’arrossegava massa pels carrers », però lloat per molts -que entaforaven els seus ritmes i les seves melodies fora de qualsevol moda, a cau d'orella. Què hi farem si el seu planeta era minúscul, si es deia que era insignificant, hi feia bo.

La paleta temàtica del cantant era variada. Tractava el seu tema (impressió, record, utopia) de manera desimbolta,  o crítica, o  entremaliada o  greu. Per la banda de la complanta, de l’oda o de la malícia i de la sàtira. Giné mostrava, commovia, meravellava, divertia, molestava (els intel·lectuals, els esportius, els avorrits) i… despertava, si calia utilitzava el "dring dring" del timbre de la seva bicicleta.  Ni combregant, ni pirata. Vestit sobri, però correcte.  Descriptiu,  burleta, rialler, enamorat o polemista. No estimava els embrutidors de mars ni les il·lusions electorals. Era un burxador de costums, i un sentimental neorealista… Apuntava tota l’artilleria: de Montparnasse a la Usap,  i s’adreçava tant a la consciència (encara s’arrossegava un deure d’art en aquell temps) com a l’emoció (el concepte no havia aconseguit tancar-li la porta pels nassos). En aquesta matèria, la seva religió era feta: " Jo pensi que el català és pas altra cosa que l’emoció. És això el català. És emoció. Endefora d’això hi ha pas català, hi ha pas francès, hi ha pas res de res." Cerebrals, primfilats, professionals de l'Agripina abstenir-se!

Giné va tenir l’admiració i el respecte dels seus semblants. Aquells que havien embarcat a la mateixa barca catalana. Gerard  Jacquet, per exemple, va reinterpretar al seu primer CD  un  tema de Joan Pau Giné, Taxi boig, (Jacquet, 1996) i Pere Figueres –el company dels inicis- La marinada al  seu llibre disc Arbre (1998)…

Giné ha faltat al paisatge nord català. Fins al desè aniversari de la seva desaparició. En efecte, el 2003, els seus amics ens van recordar amb força i devoció, tacte i generositat qui havia estat. Ni combregant, ni pirata sinó un doble nus d’amistat i una pedra blanca per a la defensa i la il·lustració d’una creació catalana cada cop més escassa. Així el seu record va ser simbolitzat amb una magnífica edició integral (Records de vida) i una sèrie de concerts en homenatge. (Un vídeo, realitzat per Albert Noguer per a Ràdio Arrels, en guarda la joiosa i tonificant fraternitat). Una nova generació havia descobert el «merla rialler» de Bages obligat a intermitències parisenques (« faut vivre », havia cantat el gran Mouloudji). Doble descoberta.  L’artista, per cert. Aquell que va preferir Mercedès com a nom de dona i no pas com a marca de cotxe. El testimoni, també. Testimoni d’un període de « baixa » de la llengua parlada rossellonesa pels seus propis locutors i això, paradoxalment, mentre progressava l’ensenyament del català -a favor del qual va militar. Giné s'havia convertit en una memòria sonora singular d’aquell passat entre Alberes i Corberes. També vam adonar-nos (voluntat de la família i lliçó dels inèdits del 2003) que mai havia abandonat la creació en la llengua de Racine. El bilingüisme, per a ell, queia del seu propi pes. Però a l’escena no li agradava fer sentir un accent sinó el gra i el timbre d’una veu catalana.

Una llegenda es va teixir entorn del seu nom. Avui, és molt arrelada en alguns sectors de la població. «Nostra Senyora la Terra languit son chantre irréductible, au verbe haut et au cœur aussi pur que les neiges du Canigó», podem llegir. « Joan Pau de dolça memòria» resumeix una altra admiradora…. Joan Pau, "l’antistar", la seva poesia tenia sabor de vi ranci, mai va ser oblidat. Sigui  al seu poble nadiu. Sabem que va fundar el 1968, el Teatre dels Aspres, així com el 1977 el gran festival de Cultura Catalana, del qual també fou l'ànima. Sabem que ens va deixar, amb Bages, un  blasó líric que supera la punta del campanar de la seva parròquia.  Sigui  a fora, més enllà del Reart i del Diluvi, i amb les gires que va fer sol o amb Maria Andrea, Teresa Rebull, o Joan Cayrol (1921-1981).  O, encara, el creador d’un Festival de cançó catalana a Marquixanes, a l'època de les seves intermitències parisenques… ans també com a coautor dels  Llibrets d’en Titella per a mestres que ensenyen la llengua rossellonesa. Giné : Poeta, cantant, pedagog, animador, prospector… Pol·lens de Prévert i de Brel, de Pierre Perret i de Julos Beaurcarne, ambients d’Yves Robert i de Jacques Tati, van fecundar la seva ploma que prenia la seva tinta al flux popular que anava d’Un Tal a l’Amic Vicenç. Tenia facúndia, burla i estil. Tenia  orella, instint i audàcia. A  Bages, poble que durant temps tenia per única passió els campions de rugbi, la Mediateca porta el nom d’un saltimbanqui, el seu.  També existeix una sala  Joan Pau Giné  a Toluges, capital dels calçots, que va acollir el penúltim recital del cantant.

El 2000, l’autor dels  Mestres educats entrava al Diccionari de la Cançó: D'Els Setze Jutges al Rock Català  de l’historiador i cantant Miquel Pujadó i García (Barcelona). El 2001, una associació d’amics es constituïa amb el nom del seu  primer disc « Adiu ça va» per a defensar la seva memòria i difondre la seva feina. El 2002, Idali Vera, un jove admirador  crea un  web, dedicat integralment a la seva memòria i a la seva obra. El 2003, pel desè aniversari de la seva mort, es va editar un estoig  de 4 CD, de les cançons publicades amb disc de vinil i cançons inèdites.  Va seguir una sèrie de concerts d'èxit popular a Bages, Elna, Perpinyà… El  2002, Albert Bueno –ell també enamorat de la vila dels Aspres- grava Bages  al seu àlbum 15 anys de cançó,15 anys de passió. El 2003, l’autobús Anoia-Montserrati del Correllengua  és anomenat « Joan Pau Giné ». La fama del cantant ha passat el Pirineu. (en vida seva  només va poder actuar un cop a La Serra, poble nadiu del seu pare, a prop de Tarragona). El 2004, és Jordi Barre (1920-2011) que li ret homenatge en interpretar  Diguis-me coses  pel seu opus  Dona. El 2004, Serra d’Or, la prestigiosa publicació de l’abadia de Montserrat,  s'interessa per « Joan-Pau Giné i la cançó a la Catalunya del Nord ». també el 2004, els Anciens du Lycée Aragó donen el seu nom a una promoció d'alumnes de batxillerat. El 2007, una associació de joves, L’Agasalla, fa parèixer el seu diari Diguem-ho, títol d’una de les cançons més  radicals de l’autor.

Des del 2010, un col·lectiu de músics porta el nom de Joan Pau Giné i el seu promotor, Raymond Faura, ha aconseguit la proesa d'acostar artistes de la jova escena  dels Pireneus Orientals al cantant de la Caputxeta roja i de fer-los gravar un títol com a mínim, mostrant així que el català només és inaccessible per a aquell o aquella que el rebutja sense tastar-lo. Benjamin Gross (Benquebufa), un jove britànic, li va dedicar tot un CD (Cançons  de quatre sous). Entusiasta, va declarar al micró de Nicolas Caudeville del web "l’Archipel contre-attaque" « Chez Giné, j’ai découvert la même honnêteté lyrique, l’observation, la tendresse et l’humour surréel que j’apprécie tant chez Bob Dylan ou Leonard Cohen. »  El 2011,  Isabelle Olive, comediant i cantant,  va crear i va cantar a l'escena Al mig del món , un espectacle que combina les cançons i  l’univers del poeta. Mònica Bellsola també va crear un muntatge teatral anomenat  Cremat l’home. I el grup Quintego acaba d'editar un CD Adiu Giné   -encarregat per l’Aplec- i un clip vídeo  Adiu ça va. Que bé, no,  per aquell  que alguns accepten finalment de convertir en una estàtua, però, caritativament, com a bard cantonal, com a producte de la terra. En tot cas, per aquells que volen fixar-se en els detalls, Giné apareix com un dels fils d’or afectiu  entre les generacions, cosa que indica l’autor de l’Allioli, de la Nit d’en Frankenstein , de Les bruixes de l’amor  diu un quelcom d’una intimitat  territorial i comunitària. Un desig de ser,  de ser reconegut. És un nexe d’una supervivència fràgil (identitària). Els discs de Joan Pau Giné –esgotats tan aviat hagin estat reeditats- constitueixen un «conservatori» de la llengua rossellonesa parlada (i…perduda) ? Molt bé! Tanmateix aquest parlar de Giné no només interessa el filòleg, el comparatista dialectal, o el sociolingüista d’una llengua en via d’assecament, sinó també interessa la nostra relació emocional amb paisatges, amb la gent,  amb moments d’història (festes o conflictes)  i sobretot amb la nostra adhesió a aquesta dansa dels mots i de les notes que és una expressió poètica i que posa (en el cas ben específic i gens sofisticat del follet bagenc faceciós inventor d’un Adam  bon català) mel al cor, oxigen al cap, i espurnes de nostàlgia als ulls.

Amb Giné (cantant, recordem-ho, amb una única guitarra i de l'última generació de la galeta vinil), hi ha tresors de llengua, de mots senzills, de ruixades naturals de rimes i d’imatges. Hi ha lucidesa, burla de si mateix, un arrelament a la infància, i al lúdic, molta tendresa i surrealisme. Hi ha, a la vegada, racional i humor per a riure d'ell mateix. Quan hi ha protesta, ja que l’allioli muntarà,   és sense patetisme ni violència. Allò que ens ha deixat són cançons escenes de vida, petites cròniques inspirades del dia a dia, estructurades pel somieig o pel record, regades per un esperit trinxeraire…Un món accessible a la majoria. Passa el temps, el seu impacte roman! Així des de Bordeus –on és instal·lat d'ençà de molts anys, Christophe Massé, escriptor i artista plàstic, escriu el 2006 « (J)’écoute souvent Joan Pau Giné et pas seulement les jours ou je fais griller quelques sardines dans le jardin. Il a fait un trou dans ma tête entre The Clash et Léo Ferré.»  Léo Ferré que va morir-se el XIV de juliol del 2003, uns dies després Joan Pau.

Aquest any 2013, l’Associació Adiu ça va amb la implicació dels fills del cantant i del municipi del poble de Bages volen marcar d’un esclat ben particular el vintè aniversari de la mort del cantautor- intèrpret de  Pallagostins de l’estiu  i de  Cant per l’amiga, per a designar aquí dos pols de la seva inspiració, un  molt cançonaire, l’altre elegíac a pler.  Les cançons de Giné són reclamades per un públic que tantes notorietats electròniques amb buzz a la webesfera, gires mundials, Zéniths -o Déferlantes- plenes de gom a gom, propagandes catòdiques, grans tirades, discs de platí, victòries de la música i exilis fiscals  impressionen molt menys que la sinceritat d’un compromís, l’honestedat d’un treball, la modèstia d’una aventura i la puresa de la fidelitat a alguns valors de llibertat i d'amistat, fiadores de felicitat, portades per una llengua ultralocal que fa preguntar-se als durs de pàmpols:

« Què és, aquesta llengua? »

xxxxx

Amb motiu del vinté aniversari de la seva mort i dins del marc de la Festa de Sant Jordi 2013, la vila de Bages dels Aspres ret homentage aquest 27 d'abril al seu cantant amb un col.loqui, un espectacle i un gran concert de cançons amb una vintena d'artistes