Barcelona

El Teatre LLiure de Barcelona. L'amic P. G. m'hi portà. Tenia cotxe i s'hi presentava una posada a l'escenari d'un obra deYukio Mishima, La Senyora de Sade, que havia traduït del francés al català amb el concurs del poeta Vicenç Altaió. L'autor japonés gaudia una fama internacional i ningú volia deixar-se lo escapar.  L'obra tingué èxit... Jo m'exaltava sobretot al pensar que després de la funció aprofitariem algun sopar amb el director i els actors com s'acostuma fer. Cada sortida a Barcelona rimava amb... repeixada.  P. G., el meu xòfer, no m'ho va permetre. El traductor est tragué la gana amb una part dels aplaudiments. Treballava d'hora l'endemà i teniem alguns quilometres a empassar-nos abans de retrobar el llit a la vila Perpiniani.

xxx

La Barceloneta aquest lloc típic de Barcelona el coneixia de molt abans l'any dels jocs olímpics. El coneixa com molts familiars i amics meus pel seu famós "Rei de la Gamba". D'aquest lloc no podies sortir-ne amb el ventre buit i-mitjançant una bona política de preus-tampoc en sorties amb les butxaques massa buides. En un restaurant de la Barceloneta uns amics havien organitzat un encontre entre catalans dits del nord i catalans dits del sud. De fet s'havia intentat apropar el cantant Jordi Barre del cantant Lluís Llach en presència d'una gran figura del teatre francés i català, Josep Maria Flotats, que havia vingut a presentar a Perpinyà una versió catalana del "Cyrano de Bergerac" de l'Edmond Rostand et qui tenia de veure-se encarregat de la direcció del teatre Nacional de Catalunya. A Jordi Barre li feia molta il.lusió i trobarse-se amb el Llach a qui a Perpinyà sempre se l'oposava. Decepció! Llach no fou present a la taula. Es va contar que és trobava a Còrsega... El sopar va seguir, però molt menys llaminer i enlairat, que si el cantant del Viatge a Itaca l' hagués compartit amb nosaltres. Segona decepció, quan al sortir del restaurant, i atansant-se al cotxe que tenia legalment aparcat no gaire lluny, Jordi Barre es donà compta que l'hi havien visitat i que s'en havien endut un pilot de partitures que no havia tingut -ho va admetre- la prudència de dissimular. Durant uns  llargs minuts l'intèrpret de Jo sóc de Perpinyà  no manifestà cap vel.leïtat clara de alçar un cant, i vaig verificar, aleshores, que de renecs també en sabia trinar. Quan la calma tornà, engegà el cotxe que s'executa sense fer-se pregar, i jo al  costat seu, com acompanyant privilegiat, cap a casa. Aquesta anada a Barcelona amb dos decepcions van alimentar la conversa de retorn a l'altra banda del Pirineu que no conegué ni blanc ni ensopiment.

xxx

Una de les poques vegades que he passat l'entrada del Teatre Romea fou quan s'hi presentà "Quatre dones i el sol" de Jordi Pere Cerdà. No pas per la seva primera creació, l'any 1964, sino molt més endavant l'any 1990 quan, pel febrer, l'obra s'hi va presentar durant més o menys un mes. Vaig ser-hi present per l'estrena amb l'autor i la seva família. L'obra -amb una profunditat psicològica de personatges, un desplegament dràmatic i una bellesa poètica de la llengua bastant excepcionals -treia tota la seva força de quatre excel.lents actrius: Maité Brik (Margarida), Anna Güell (Bepa), Francesca Piñón (Adriana), Julieta Serrano (Vicenta). Ramon Simó que en va ser el director tant sols tenia una vintena d'anys. Un cop de mestre! Una part de l'èxit se'l devia al prestigi d'escenari i de pantalla de Julieta Serrano, coneguda per les seves encertades i repetides creacions d'Anouilh, Lorca i Brecht, o Saura e Almodovar. Un record de teatre doblement extraordinari al veure la alta consideració en la qual es tenia l'escriptura dramàtica de l'autor, i també al sentir la satisfacció, tanmateix púdica, de l'autor de trobar-se en un rengle professional inesperat.

xxx