Pluja

Matí de pluja. La bruixa es pentina. Me la miro. No em fa cas. Matí de pluja.

El cargol es desperta i s'estira sobre el seu dolç llit húmit de graminees. Atanso, golosa, la meva mà. Mà, conqueridora i tanmateix nerviosa. Ell, irat, es torna brau,  treu banya i en bota a la cara. Em llepa, impúdic, el front i els ulls i em mossega, salvatge, les orelles i els llavis. Mala bèstia, enrera! Una campana, llunyana, sona i ressona. Hora és, per cert, de plegar el joc! El cargol, triomfal,  retorna a la seva protectora mata, i jo, llaurat i sangrent,  regresso a la meva llar que, un dia més, dejunera.

Toc, toc i toc! Com si fossin tres gotes. Obro la finestra, surto al balcó. Noto, desseguit, que el cel m'adverteix. Si aquest matí vas per la ciutat, em diu, no t'oblidis el paraigua. Toc, toc i toc! Entenc molt bé el què intenta dir-me el cel que, ara a so de trompa, aglutina batallons de núvols ennegrits. Toc, toc i toc! Massa tard, ja plou! Els rius s'exciten i es deborden, les mars ja no en poden més de mostrarse acollidores i, rabioses i alteres, s'apoderen de totes les terres, engoleixen monts i valls, camps i vinyes, arbres i pilars, cases i patis. Ahir era dia de festa, avui, el fang es fà sobirà absolutista. De què, em servirà ara, anar per la ciutat? De què em seria útil aquest paraigua que, esvalotat,  no trobo? El meu balcó s'esfondra. I em sento completament xop.

Matí de pluja. Una fada es pentina. Que bella es posa!  Igual un arquet de Sant Martí! Miro els seus cabells rossos i llargs que ennobleixen la seva espatlla.  Em fa cas.  Si, aquesta seva ulladeta d'un blau viatger. Esperançadora. Matí de pluja. Benefactora!

xxx