Atlas cansat...

No puc creure-m'ho que el senyor Atlas no n'estigui de cansat i de fart de portar damunt la seva única esquena el món. No em diguis que s'ho passa bé, que l'has vist riure i que ha ballat amb tu. Vas al.lucinat! Un excès de beguda t'haurà emborratxat la mirada! O bé, és aquella premsa peresosa i partidària que t'haurà equivocat! El senyor Atlas, la darrera vegada que vaig visitar-lo jo, no hi ha massa temps, feia uns quants dies de vacances al delta del Tec. Em va semblar pàl.lid i bastant desil.lusionat, parlava amb dificultat, escupint sense articular-les totalment les més mínimes paraules, quan mirava els seus ulls eren com illes desertes, les cames a certs moments li flanquejaven, se li escapaven, i me calgué aguantar-lo per que no caigui i que el món l'aplasti.  El vaig trobar molt límit; sí, molt límit amb barba de tres setmanes on la sal i el pebre ja no s'avenien, els peus bruts, el pit a l'aire escorxat i el pèl suat, sí, tallat de tot el que arrela, lliga i enalteix, a punt d'engegar-ho tot (vull dir aquell món que traginava, igual el geperrut que tragina el seu gep, el gall la seva cresta, el cargol la seva closca) si, engegar tot a passejar. Em semblà també (a la condició que la boira marina que s'aixecà d'entre dos ones no m'invalidi el testimoniatge) que n'esbossà els primers moviments tibant tots els seus músculs i totes les arrugues del seu front. Va, crec, un segon o dos, plantejar-se un brusc acomiadament, però tot seguit repensant-s'ho val salvar sa càrrega, i doncs salvar el nostre món. No puc compartir el teu optimisme, el nostre amic Atlas si que n'està de cansat i de fart de portar damunt la seva única esquena el món. Jo ho entenc molt bé, tants anys (i artritis) té el senyor Atlas, tan feixuc (i molest) cada any és torna el món que volgui bolcar-lo, tirar-lo a terra, despedir-s'en i córrer amunt i avall per fí el mar, l'antic paradís dels homes (gavines i gavinots) lliures. Però, el senyor Atlas, sigui quin sigui el seu malestar, la precarietat del seu ranxo quotidià, l'esgotament dels seus somnis, la feblesa física del seu anar, reb (sorgida de quin fons marí?) aquella empenta més estètica que mística que li fa guardar el món sobre l'esquena i que l'empeny per fer-li seguir el seu paper de Gegant protector, vora del precipici.

Amfos Espelmeta

Cap de la redaccio de diari "Les Peffofes", diari que no surt mai, perquè ningú no l'ha parit ni bé ni mal.