La senyora A. 7

La senyora A. tot d'una disparà tot un ruixat de renecs accentuant amb música concreta la batalla d’aquest dimecres que ja feia una estoneta no tenia res de semblant a un dimecres normal. Un dimecres ben particular hauria apuntat el bon Muntaner si li hagués tocat viure al nostre temps i no pas, en aquell temps remot tot i ser enmig de reis. Particular dimecres almenys per tres personatges: la senyora A., el gat, ambdós actuant jà com acabem d'escriure-ho sobre l’escenari, i l' estimat i tant estimat Víctor, el narrador el cita,  l'evoca però de moment no es veu encara sortir a l’escenari, confiant, somrient, ensumant el tradicional olor de llonganissa torrada que l'espera… El ball de l’escombra ha començat. Millor ben dit reprèn desprès una curta pausa, car (1° nota del narrador : tota una part de l’enfrontament s’ha perdut per falta d’un el.lipsi incontrolat i per falta d’un laps de temps suficient per tornar-lo a redactar; 2° nota de l'editor: no ens ha semblat gens indispensable desplaçar la nota del narrador a un peu de pàgina).Torbellons i torbellons, il.lusions tramuntanesques. Si, a les primeres fases de l'enfrontament, els dos belligerants s'hi miren un poc per no provocar massa destrosses inútils, ja arriben a la fase on no és gens necessari mirar dins un mirall si la cara salvatge que l'una i l'altre fan és la del paper que interpreten. La terra, ella, no en vol saber res d'aquest drama domèstic, d'aquesta querel.la de gat i dona; ella, la terra, roda i fa la bola. L’empitjorament de la situació al tercer pis de l’immoble del n° 7 del carrer Jordi Jordi i Jordi no alenteix la seva respiració i manté el seu ritme astronòmic de rotació.  Que n’ha de fer del que passa o no passa a la cuina de la senyora A., la terra? Cuidar-se de cinc continents li basta ? Mentrestant, la senyora A. que s’ha tret el davantal que duia per sobre de la bata i que se li havia desnuat, se les fa de més en més grollerament, brutalment, cruelment avec el gat lladre, tot i no encertar-li, per sort, a cada cop d'escombra les orelles, la panxa o les potes. El gat fa proeses dignes de números de circs interplanetaris per escapar-li sense abandonar el tros de llonganissa que segueix onejant, burlaner, a la seva boca.Ffft!Ffft! Ffft! La persecució s'endureix, els insults, heretats -o no- d'antics carreters, labelitzats -o no- com a impromperis, esculpits per un pseudo o veritable Nobel, s'han fet més abundants, secs, eficaços, explosius. Balla que ballaràs ! Ja te l'encendré, el tío! El vals de l’escombra, del terra fins al sostre, a cada nou volt més endimoniat i susceptible marejar el gat si aquest no tenia recursos amagats de ballerí de zumba per esgarrapar mans, bata i cara, i revenjarse de les patacades sobre el llom.  Caram, sí què és una guerra de debò, sense pietat, acarnissada. Tanmateix el gat (que no sua però bufa) no vol ni la sang ni el fetge de la senyora A., que l'ha contret a l'autodefensa, ell només s’interessava pel tros de llonganissa, no enten perquè el reivindica amb tanta ràbia o enveja per a ella, perdó, ja ho sap també el gat, per a ell: el seu estimat, tant estimat Víctor. Ell, de fet, no cercava brega, només li havia passat per la ment de fer tiberi, aquest dimecres, a costa de l’amo de la casa; de sortir-se del plat clàssic i fastigós de les santes croquetes que mai Víctor no li havia festejat, proba del poc valor d'aquest aliment.  Res més: una feblesa. Ara bé, demanar disculpes era massa tard. Ara que tinc el tros de llonganissa en boca, com podria separar-me’n sense desprestigiar-me? La lluita continuà.Una posició presa, una posició perduda. Un pallissa aquí, una enfilada allà. Corredisses, bots i rebots. Una cadira bolcada, una gerra trencada, un diari estripat, una rajola tacada: pix, sang o suor? El pentinat desfet, el pèl estovat. Primer inventarin de danys casolans d'un migdia revolt.

(Seguirà belleu, qui sap, potser, poder)

Albert Rector, empresari cansat.