La senyora. 14

No ! El gat no l’havia pas exclosa completament del seu cor. De fet, sols un ventricle ho havia gosat. Esgarrapar, espellar, desfigurar la senyora A. no ! Això no, que quedi ben clar, amics lectors ! No, podia anar… fins a semblant extremitat. La seva ètica (de gat beneficiant-se d'una doble cultura, del bosc i de l’immoble, si's plau!) s’hi oposava. Ara bé, aquest dimecres que (al donar a conèixer -a la societat civil, com a la societat militar o religiosa-la narració que progressa xino xano sota els vostres ulls i que no mancarà de trobar una fantàstica recepció critica i popular de la qual poques obres, fins a ella, poden vanagloriar-se ) ha entrat a la Gran història, mitjançant la meva escriptuaria intercessió i aplicació, aquest lligam quasi natural romput entre el gat i la dona, o, i val la pena mirar-s'ho també d'aquest costat,  entre la dona i el gat, un lligam que s’havia tibat fins al punt de trencarse, però el gat, malgrat la confusió dins la qual es trobava recordava moments pacífics de plenitud  on teixien una mateixa romança. Però,  un tros de llonganissa furtat, uns crits escandalitzats, una escombra que saltejava dins de l'aire com un borinot mig escaldat havien esquinçat la romança, lletra i música.  La senyora A. -a qui importava ben poc que sols un ventricle del cor del gat la maleís, perseguia la reconquesta alimentària, i tustava sense eima, tusta que tustaràs! Pam! Pam! Patapam!  Que me’n dius d’aquesta? I aquesta altra, com la sents? Espera’t... que ni han unes més que es preparen per a caure’t al damunt? Tornem-hi! Patapam! Pam! Pam! Que li importava a ella el record d'uns "moments pacífics de plenitud", als quals rumiava el gat! Ella sols tenia un objectiu clavat a l'esperit: apoderar-se del bé que un brètol criat a casa se li enduïa, aquest tros de llonganissa que no havia tingut la possibilitat de posar sobre la planxa per mor que agafés aquell color rosset o castany que plauia a l'estimat, al tan estimat Víctor. Si a la senyora A. no li donava cap vergonya batre's contre el gat de casa, el gat de casa, a tall d'agraïment pels susdits "moments pacifics de plenitud",   no es precipitava pas a estripar el seu paper de bon gat, s'espavilant per a reduir les seves envestides, guardant senyals humans que la senyora A. amb indecència perdia. El gat si pogués fer-se entendre, segurament discutaria amb ella  i potser, deixant l'escombra de banda, fent-se diplomàtica, eixguant-se el front i pintant-se els llavis, parlementant la senyora A. aconseguiria, no pas la totalitat del tros de llonganissa, no somiem,  però si, bona part, del que la seva obstinació bèl.lica, et seu absolutisme frustrarà l'estimat Víctor, el tan estimat Víctor, si, clar, Víctor, no us oblideu que tota la teatralització a la qual assistiu, bons i menys bons lectors, rau i gira a l'entorn d'aquest Víctor fins aquí, personatge al.ludit, absent? Camina -ja fa una bona estoneta- en direcció de l'immoble on viu i del pis N° 7 del carrer Jordi Jordi I Jordi, on la senyora A., la seva esposa, muller d'ahir i dona d'avui, l'està esperant, Vèiam, quan entrarà? El gat, va ser en Víctor qui, aleshores encara solter, el va salvar, ell, gatet, d’una vida errant només pels carrers, els teulats i les goteres, vivint d'unes rapinyes i d'alguna ratolinada. Després, en va fer present amb un llacet de seda blava entorn del coll que es distingia de la roba blanca del gat, a la senyora A., la qual, a la veritat, en aquell llavors, era una noia rosseta i bastant alteta amb qui havia lligat, un dimecres a les dotze i mitja, si, en punt, a la barra del bar de la tia Fina de la futur senyora A. Una tia que va callar als pares de la pallaga (a la seva vila tothom deia pallaga)  A. l'idil.li que florejà en el seu bar, anomenat "El Pit Roig" i que, cinq mesos endavant, va viure bastant malamant que la parella d'enamorats no l’invités al seu casament tremblant, boda que tingué lloc amb menjars, begudes i cançons, no gaire lluny de la ciutat on vivien, en un veïnat de mitja montanya, boda no cal dir-ho a la qual no va participar el gat, el qual trigarà almenys deu anys abans de fer-se adoptar sense manies per la senyora A. i l'estimat, el tan estimat Víctor, aquests deu anys el gat els va passar com un reitó a la casa d'un germà gran del dit i repetit Víctor, jubilat del circ itinerant Email. El gat, doncs, no és volia pas més rei que rei, ni més bàrbar que bàrbar -i no li faltaven exemples de crueldat enmig dels quals poar el més emblemàtic- es posava sols en defensa del ben estar cos, per a evitar que l'escombra peregrina i apassionada no l'ensopegui -plaf!- al seu taló d'Aquil.les. Tusta, tusta, i tusta, jo no em desprendré mai -mau! mau! mai!- del tros de llonganissa-nissa-nissa.Tusta.. Un tros de llonganissa que penjolava i voletejaava al compàs del ball de salvació. Un tros de llonganissa que, amables i encuriosits lectors, es feia de més en més seu, clavant-hi le seves dents de nou proprietari amb un màxim patriotisme carnal.

(Seguirà belleu, qui sap, potser, poder...)

Albert Rector, empresari cansat.