La pedreta

Recorda Martí i Pol quan escriu que els poetes son animalets desficiosos.

Molts t'assenyalen un camí, ben poquets t'ajuden a aguantar el bastó.

Cada cop que el seu peu topava contra una pedreta, es parava per mirar si no l'havia ferida, l'agafava, la palpava, l'auscultava i després, la veient intacta, sense un plany, la llançava en l'aire pronunciant uns quants mots breus d'una llengua que mai he pogut entendre, i llavors la pedreta es tornava ocell viatger, marellengua joiosa...

Un croissant de lluna, brillant, ben afeitadet, estava repenjat a la vella brana del meu balcó, em semblà que m'hi esperava i el vaig saludar, esclar, allargant-li una mà.

Obrir pas o no obrir pas? Una questió qualsevol.

Refrescar-se cada dia, a la moda antigua, amb una galleda de nous desitjos per sobre.

Al seu últim quadern de dubtes com al seu primer s'hi sumaven multituds de punts suspensius.

Qui en fa massa, s'arrisca a delatar els seus propis i pregons defectes. Quiet! Quiet! Quiet!

La sensibilitat és alta sapiència, que passi o no pel filtre dels plors.

No donis mai a entendre, o dóna o no donis... Veus del què vull que m'entenguis.

Les seves pells es repugnaven abans una teràpia efusiva.

Aquelles paraules que guardes tancades dins la cleda de ta boca perquè, avui, bell dia de pastura amorosa, no les aviaries.

Dins un pou de gel quantes granyotes es penedeixen de no ser picasses? Em poso a comptar-les!

Quan teniem dotze anys, bandolers impiadosos, armats de mendrons i d'arquets, com feiem tremolar i fugir la gent pardalera del reialme canyer. Avui, el mínim record d'una d'aquestes temeràries batudes ens fustiga.

Amb l'escriptura hom s'atansa a un instant poètic. Després, només uns mots sospiren sobre el full de paper! L'eco esmorteït d'una crida. El timbre apagat d'una veu. O, per dir-ho diferentment, en una llengua rasa, l' esboç de l'arquitectura sonor d'un menester i d'un esvaniment.

Pensava revolucionar el món donant a tres per quatre de les paraules de la seva il·lustració uns sentits que no tenien però amb uns aromes de truita d'espàrrecs salvatges. Tanmateix l'atraparen, jutjaren i condemnaren per estraperlo.

Un dels carrers més curts (el més curt, potser) de la meva ciutat té com a nom "François Villon". La seva fama, sortosament, va més enllà del barri de l'exagerat Houellebecq

 Dites del pare PAU

xxx