Petar de riure, i després

"Tot caminant m'ho rumiava, perquè ens tornem peresosos, covards, vidus de la més mínima voluntat de canvi o d'imaginació.
M'ho rumiava quan, tot d'una, m'aviso que dient això em pintava en un paper de profund pensador, retrat que em fa petar de riure.
I petar amb esclats que ni la geometria fractal pot representar-se, esclats banalment incomprensius que provoquen la fugida de tot
déu i diable, àngel i ase que ens envolten. He parat de riure i de caminar. Les costelles em feien mal i quelcom d'estrany (quan no
se sap nomenar una cosa millor qualificar-la d'estranya, no pas d'incògnita, ja que la vius, la tens en tu), els pulmons a l'haver
accelerat la seva cadència dialèctica de l'input/output exigien calma, una calma recuperadora. Jo no podia anar més enllà, i a la
impotència física, muscular, fisiològica i pneumològica se sumaven la meva prima peresa, la meva covardia, el meu viduatge de la més
mínima voluntat de canvi o d'imaginació. Segur, la gent que em veia (sempre i hi ha algú que fa el vigilant, dedicat de bon grat
per fer l'anunci o la denuncia) no devia descriure'm amb massa bona cara i amb un posat suficientment digne i, conseqüentment com se sol escriure en tractats jurídics, no se m'atansaven, no bellugaven de l'indret precís on la meva figura els havia sorprès. Ells
també, parats, albirant potser que passaria quelcom (què? Com saber-ho vist que, de moment, no ha passat l'hipotètic quelcom?), un
quelcom del qual no volien faltar-se i n'esperaven l'adveniment per donar-li un rostre i un nom, no pas en les categories semàntiques
de l'estrany o de l'incògnit sinó en les categories del misteri aclarit i de l'enigma solucionat. Segur, espiaven un gest del meu cos,
una paraula de la meva boca per guiar-los vers la vera veritat del quelcom. Però quin gest el meu cos, de vell ocell alaferit, podia
simular sense ambigüitat, però quina paraula la meva boca desatendada podia articular audiblement. No en tenia ni la força ni el permís. Ells ho ignoren, tu no. No puc dir el què em passa, m'ha passat millor dit, i passarà si seguim junts, encara una estoneta, jo delirant i tu, multitudinari lector, llegint-me. No puc fer de més que quedar-me parat i esperar que les costelles i els pulmons n'hagin acabat amb les seqüeles de petar de riure. Peresós, covard, vidu de la més mínima voluntat de canvi o d'imaginació, no els puc agrair amb el gest, la paraula que, els veig ara mendicarem amb ànsia. Res. Ni tan sols aquell gest, que els més atrevits i fecunds atents
traduirien, clàssicament, amb el mot senzill de "Socors! Socors! Socors" prudentment repetit tres vegades per augmentar-ne l'eficàcia,
o amb la locució "Ajudeu-me!", també senzilla, i que ningú ha manllevat a cap mon estrany, incògnit, enigmàtic, misteriós (aquí acaba la breu enumeració), locució que es mereix la reiteració ternària de mea culpa. De fet, parat, ho vaig romandre ben poquet. Us ho dic a vosaltres, no pas a aquells plantats, piocs imantats amb l'esperança de la vinguda de quelcom o de qualcú, piocs especulant i resant sobre
la meva caiguda: del costat esquerre, o del costat dret? Vaig caure, i tots els testimonis s'envolaren. Per sort, avui, ara, en aquest
instant precís, un lector, dos, tres... M'han trobat aixafat sobre el camí i, els ulls curulls d'Humanitat benevolent, em tornen a la vida. Encara que sigui peresosa, covarda i vídua de la més minima voluntat de canvi o d'imaginació"

Escrit per L'Engelebrat

xxx