Desig de queixalada

Si et fas aliè a tu mateix, apolit a on posaràs els peus.

Viure dues vegades, una per antelació i una de debò, no tothom ho té a l'abast.

Molts hortolans no respecten l'enciam que crien, diuen, igual les seves criatures.

Quan una bombeta s'apaga, no t'oblidis de substituir-li una que faci llum i més goig encara.

Enraonar xopant un mos de pa dins un got de garnatxa, amb aquesta senzillesa d'un temps de pau, encara que et sembli insegur.

És clar, si me n'havien regalat les eines i proporcionat l'oportunitat,
jo també hauria descobert la fissió nuclear. Però, no se'm va regalar
aquestes precioses eines, i cap oportunitat, no ni una ombra
d'oportunitat, vaig tenir per aquesta descoberta.

A la ciutat sempre m'ha agradat i ara, ho puc dir sense nosa petita
burgesa, també tocat de viure en alguna perifèria, al punt exacte on la dita
ciutat atura les ganes de menjar-se tot allò que té al davant per què
una part, la part més heroica d'allò que l'envolta, el campestre amb
mates, arbres i armes secretes, encara tossudament el desig monstruós de queixalada.

Per què la compassió que ens arrenquen unes imatges a la televisió es capgira, en sortir al carrer, en un silenci amb el cor sec o una ira
fustigadora? Per què?

Girà dues o tres pàgines de la llibreta, en la portada de la qual havia
dibuixat el rostre de Susanna, i es parà sobre el que li semblà una
injunció: "Entreté totes les floridures." No es recordava haver-la
apuntat. El sentit no arriba a l'entendre? La grafia tanmateix retirava
eloqüentment a la seva. Reflexió, amb una inspiració més profunda que'n
obrir la llibreta, el rostre de Susanna era una aiguada nerviosa però
lleugera sobre un paper encartonat. A qui havia destinat la injunció,
"Entreté totes les floridures"? Anava a Ella, o a Jo, Jo Cadell, el meu
primer i màxim ajudant en escriptura? No podia respondre'm! El meu
pensament bellugava atrevit com un escaibre
i, pom, queia. No ho sabria a qui m'adreçava, en escriure "Entreté
totes les floridures"? Ara bé, després de quatre o cinc assajos
reflexius, un dubte en tancar la llibreta (finita l'especulació!) se'm
posà al davant del nas, s'entestà fins que m'obris en el meu sostre una
escletxa de seny...I si m'havia equivocat? Si havia escrit "floridures"
en comptes de "flors"? Si... En veure, quatre solcs que s'esplaien sobre
el meu front, el rostre de Susanna avivà el seu color, agafà un
somriure metàl·lic, venjador. Jo Cadell, per la seva banda, quiet en la
seva gàbia: no deixà escapar ni paraula ni gest que haurien delatat la
seva molt concreta adhesió al triomf de Susanna. Jo, no vaig voler
passar pel que no era, i en el moment molt menys que en cap altre
anterior moment. Confós, però la llibreta i la taca vergonyosa dins la
butxaca, em vaig extreure (difícilment) del camí pluviós i tou on venien
d'enfangar-se les meves sabates de sabut, floridures millor que flors.

Jo no sóc cap pilar de catedral, cap columna de palau, cap pal de paller, ara bé tampoc vull ser la pedra solta i perduda del que fou una
paret tant bellíssima.

xxx