Caminant de necessitat parat.

Quan se li va demanar d'on vens, se'ls mira amb els ulls d'una persona que, promptament buscava, per on s'havia faltat, però no contestà res com si no havia entès la pregunta, com si encara no podia senyalar les-hi amb molta precisió el nom d'aquell país, d'aquella comarca, d'aquell poblet del qual li vingué a l'esperit -cregué- les muntanyes que el cerclaven, quan se li va demanar d'on vens, se'ls mira amb els ulls d'una persona que, promptament buscava, per on s'havia faltat, però no contestà res com si no havia entès la pregunta, com si encara no podia indicar les-hi amb molta precisió el nom d'aquell país, d'aquella comarca, d'aquell poblet de la qual li vingué a l'esperit -cregué- les muntanyes que el cerclaven, quan se li va tornar a demanar, va ser un home baixet, encorbatat amb una piga a la galta esquerra, on vas, l'esclat culpable d'haver-se faltat no s'esborrà ans es tornà més viu, com si a aquella culpabilitat virtual s'hi afegia un raget de por, clar la seva mirada no podia alegrar-se de la brutalitat amb la qual se li havia fet la pregunta n° dos, la d'"on vas?", quan se n'havia anat de casa -passat el porxo la llum del camí l'enlluernà- ho havia fet per necessitat, però amb el cap molt lleuger, sense mapa gravat en la ment, sense anticipació d'un poble, d'una comarca, d'un país, no li importava gens on la seva caminada (de necessitat) el faria arribar, llavors un altre home qui, ell, feia més vell i anava vestit d'un uniforme (mai als entorns de la seva casa n'havia vist un de semblant, color de rovell i d'un rovell antiquat, amb botons d'or -va comptar-ne quatre- l'uniforme li era ample, amplíssim fins al ridícul) se li acostà, el seu nas fregant-li el nas i l'amenaçà, de primer amb la postura suara descrita, de segon amb les flaires d'alcohol que li filtraven pels llavis i de tercer amb les nines inquisitorials dels ulls, va tenir just el temps, abans de desmaiar-se per culpa de l'uniforme alcoholitzat, de tirar-se enrere cridant amb ira creixent: "D'on vinc com puc saber-ho? Qui sóc, jo per saber d'on vinc. Ni mare ni llevadora per dir-m'ho!" Un tercer home, ros de pell, i amb ulleres que no eren pas ni de miop ni e prèsbita, el cabell bastant llarg però net, camisa i pantalons ben planxats, s'ajuntà als anteriors per ajudar-los a despertar i redreçar el desmaiat, aquell caminant que s'havia parat i que s'estava interrogant (per ordre de qui? O per denúncia de qui?) i que, tot d'una, venia de girar en un impromptu teatral de carrer aplegant de més en més
d'espectadors encuriosits. Que fan? Què passa? Qui és", eren unes de les quantes preguntes que sentien entorn de l'escena. Ningú podia contestar-hi? Els uns deien "El senyor a terra ha caigut?". No li han pegat!, protestaven d'altres. No, discrepava un tercer, solitari, que no veieu que els tres el socorren. No veieu, precisa al peu de l'escenari un nou vingut, amb parer de botiguer arruïnat, amb quina delicadesa el redrecen per acompanyar-lo al banc de pedra d'aquesta vorera del carrer on podrà descansar i després,tornar-se'n a casa. El desmaiat reviscolat s'asseu sobre el banc i amb una veueta que surt de crepúscle regracia tots els presents, com si fos efectivament, la fi d'una funció. A poc a poc els components del públic es dispersen per la ciutat, només queden quatre homes, el botiguer, els dos interrogants i el caminant, pensa: M'han parat perquè els hi digui d'on vinc on vaig, però qui són aquests dos i, amb un lent moviment de mentó, es dirigeix al botiguer que s'està traient les ulleres i s'avisa que no té cap raó de perllongar la seva presència a n'aquestescenari i tornant-se a posar les ulleres no pas de miop ni de prèsbita, els saluda i se'n va. Dels tres que queden ara, dos reprendran-tota conjectura de dubte ha de caure- després de manifestar el seu estimable talent d'infermers, el seu suprem paper de vigilants de carrer. L'un li preguntarà al tercer home, plantat ara dret al davant del banc, company d'un breu descans, "D'on vens?" i l'altre li demanarà "On vas". Però no aconseguiran avui cap resposta del caminant detingut. Aquestes preguntes, penseu que els vigilants de carrer les posen al senyor Vent, cunyat del senyor Temps. No només per amoïnar, inquietar els caminants de necessitat.

xxx