"El que em feia de doble"

"Et recordes

d'aquell que va passar

i que vas saludar

un, dos, tres cops

-no n'hi cabia tant-

aquell no era pas jo,

mai t'ho has cregut,

mes t'ho certifico,

era ell, el que em feia de

DOBLE

ell, va ser qui va passar

al davant de tu i que

vas saludar tres cops,

com per encetar la funció.

Jo, del meu cau,

ni imaginar passar

al davant teu

La conversa para.

La cortina s'alça.

(La seva vermellor no m'agrada)

L'escenari s'il·lumina.

"Ell, no."- llança una veu,

obrint un hipotètic tercer acte.

"Sóc jo. Jo, sí,

el seu DOBLE

el qui va armar

aquell sarau

-"una proesa inèdita" escriurà

un periodista eixelebrat

d'aquell temps

en què les idees corrien

de genollons.

La polèmica no s'atuda pas

Resta amb alta flama.

-"No, no eres pas tu,

l'Ell de Llavors."

-"Que sí!"- li replica

amb trinxant de navalla

el que feia

(ho pretenia almenys)

el paper de DOBLE

Però... així va el món

subsistien dues o tres

estregines de dubte...

-"Sí, que ho era."

Digué un espectador, curt

amb força llana al cugot.

-"No! No ho era pas."

Se li oposà un altre espectador,
llarg amb el cap pelat com un ou.

Ambdós sortiren del teatre, del qual

ni s'havien adonat que les butaques eren

de cuir brutalment roig.

-"Sóc, jo. Ell, no.

Com podia ser ell?

Ell, ja sen'havia anat."

Temps feia, en efecte.

-"Una nit bastant crepuscular-

seguí el DOBLE,

em va encarregar de ser

el seu... DOBLE.

No pas fora que per una escena,

una substitució momentània,

si no per un temps del qual ell

("no insistís -m'implorà")

no tenia capacitat

per fixar-ne el final...

Sí, el meu DOBLE

(jo ja li havia dit que sí,

i assajava mentalment la careta

que el defensaria el més bé),

no ten'oblidis:

de cap a peus,

de sang i de veu,

vestit o despullat,

nit i dia i -afegí

amb una acurada rialleta

"No es pot ser DOBLE a mitges".

Reprenent: "Tu ets qui encarrego,

hic & nunc, de testimoniejar

a favor meu, mirall sublim."

Les cames li tremolaren,

sortosament s'havia assegut

uns quants minuts abans.

-"Tu ets...i- em va posar

la seva mà tèbia ja

per sobre la meva...

Tu ets l'hereu, l'hereu únic

de tots els meus rostres

i tots els meus teclats.

Tu seràs aquell que del meu cau

vigilaré i en comentaré l'alpha i l'omega,

tu seràs el meu DOBLE."

"Ho veus. Aquell que va passar

i que vas saludar

un, dos, tres cops,

no era pas ell, sinó jo,

de veritat,

el seu DOBLE. No podia ser

Ell. Només en l'art es pot

sortir del cau definitiu."

La cortina va abaixar-se
(amb una lletja vermellor).

No es sentí cap aplaudiment

xxxx