Encara, no és

el moment,

espera't,

saps qui sóc,

t'ho prometo,

no t'impacientis

i es va esperar,

(com no!)

la prometença

feia olor
de bon demà.

Passà l'hivern,

-llarg hivern del 41-

després, arribà

i s'acomiadà

sense regal

la primavera

a l'estiu

li digué

-tendre i docte

com de costum,

amb el got de sidra

a la mà i un anell

d'or a l'índex dret,

encara no és

el moment,

beu amb mi,

espera't,

creu-me,

no et desesperis

i un estiu calorós

passà

(s'havien escapat deu anys)

substituït per

la tardor

(amb sa fruita quimèrica

i ses fulles seques)

i a la primera nevada

d'aquell desè hivern

ell

el tranquil,

ell

el complaent

ell

que no s'havia

cansat d'esperar,

ell

l'esperança
sempreviva
picada al seu cor,

ell

digué:

PROU,

un PROU

alt i sonant,


inèdit,

inflamant el caliu,

fonent el gebre,

inaudit,

com ningú

podia imaginar

que fos capaç

un dia

de pronunciar,

un PROU

que esquerdà

tots els murs

de la ingenuïtat

i es posà dempeus,

bolcant

el seient d'esper

amb sa palla de

promesa,

i llavors se n'anà

-tenia el moment a mà-

deslliurat del cicle


"espera-t'ho prometo"

 

xxx