Les boques

Encara no he entés per què sempre em dius no. Un no rotund, sensa embut. Que no veus que aquest no no me'l mereixo. Mai no me l'he merescut!

Els dies passen també pels escarabats!

Només pensava besar-li l'anell, però m'exigí molta més devoció, servei que vaig complir sense manies!

M'imagino lladre de croixants de lluna, en aquell temps on un bocinet de lluna ens feia somiar a tots!

No vindré pas perquè em negaries rebre'm, sino perquè sé el que podria ofendre't de veure'm pidolar, la menata oberta, a la teva porta.

No sóc pas jo qui abrigarà aquesta nit tan nuda, temps fa que no faig més de samarità ni de Martí.

Em diràs tu, el savi, perquè tenim dos ulls, dues orelles, i paro aquí  per no amoïnar-te massa temps amb aquest doble misteri del "dos".

Qui et diu que ha trobat el què buscava, o bé s'ha errat, o bé és un mentider!

Si fas ballar les tetes d'aquesta senyoreta, de debó ets un màg que'n sap molt de música digital!

Un amic em va regalar una màquina d'afeitar per fer la quissa als barbarismes que amenacen tot el que estic escrivint. Talla-els ben curts! Sortosament la màquina, en les meves mans, no obeix. No tinc cap vocació a barberia!

Perquè aquestes imatges tan flaques, anorèxiques, perquè aquest estil tant anemiat, sec? Perquè aquest desig d'escòrrer les frases? De deixar-les desinflades, com pells velles de serps, als marges?

No et vanagloriejis mai ni del que et sobra ni del que et falta?

M'estimo més tutejar que tuitejar! Quin home raro, vosté, ens pintes aquí!

Aquell que sempre repeteix, al parlar, la mateixa cosa no és pas que no tingui rés més per a dir, és que no pot aconseguir els mots que calcen les cosa noves!

No t'engresquis per cap model que tots, un dia o altre, fineixen per mostrar-te el cul. Fès-te, sense patrons!

Cada individu es passeja amb un ramellet de flors marcides a la mà i tots fem el ridícul.

No, totes les boques no són pas lliures. Les boques tancades són lletjes...

Capcot i la tarja de crèdit fosa regressà a casa però cap casa no trobà.

Quan escriure m'emprenya perquè...perquè (em) costa, perquè ningú (et) llegeix, perquè tants altres (que han passat abans de tu) et diuen "ai fillet! no saps el que t'espera", perquè (o bé) els adverbis, (o bé) els epitèts, (o bé) els dos ensems,  sobtadament (et) fan vaga...No insisto massa i me'n vaig al cinena dins la sala obscura, fascinat per la pantalla, qui veurà que no tinc cap talent de storyteller!

Un caram, caram el trobo molt més urbà que el collons, collons, em perdoni el bon Doctor Tosquelles (1912-1994).

Un aire fresquet m'anuncia la matinada. Hora és de saludar i retiar-me. He fet el què he pogut.

Un fusell per tant modern que es vulgui, si no l'ajudes, d'ell mateix no pot ni sap canviar d'espatlla.

Tinc un amic, sí encara me'n queden, que és dedica, de fa poc... abans tenia ocupacions arreu del mon... es dedica a l'estètica de la seva memòria. N'ha fet el seu jardí íntim. Un jardí d'aquells, com deien aquells seus apassionats d'uns altres temps, a la francesa. Ben dibuixat, ben regat, ben cuidat, ben fullet, ben florit, o almancos com aquell gladiol enamoradet de la tulipa, una seva veïna tímida i pintora. I què més? -Tot el què et semblarà de sesó.

Dr Arri Bourrou.

xxx