La senyora. 15

La senyora A., recolzant-se sobre el criteri "perdre una batalla no és pas perdre la guerra" no dubtava gens que finiria per encertar-lo, aquest gat que es comportava amb ella... com un gos (si, amic lector... si aquesta comparació no surt supra exagerada, l'escric i la valido!) i volia axafar-li l’espina de l’esquena per forçar-lo a retre-li el tros de llonganissa que li havia escatimat, i que, de dret, de tradició i d'afecte, anava destinat, com cada dimecres al seu estimat, tan estimat Víctor. Ella, per ella, d'aquest tros de llonganissa, no en reclamava ni la més petita mossegada, el dimecres s'acontentava amb un platet de bledes bullides ruixades d'oli. El gat no feblia, ni físicament ni moralment. I quan la senyora A. el bastonava, quin altre remei tenia, ell pobret sobre quatre potes, sino disfressar-se en brau, per acarar-se a l’escombra, o en antílop, per escapar-li. No es resignava a obeïr la senyora A. Deixar als peus de la senyora A. el tros de llonganissa, això mai!  Barrejant por, inventivitat i coratge, com aquell atleta olímpic que  pretèn regressar al seu país (però, on para el seu país? a quantes hores del nostre?) amb una medalla d'or que no se li fondrà com xocolata quan l'exibirà al seu coll, fa tot el que pot, sap o, almenys, li inspira les punxades del moment que viu per que la senyora A. no l'atrapi, ni el peli. La senyora A. tampoc es resigna. Esvalotada, la cara desfigurada per ganyotes despietades, bufant i renegant, bavallosa i desafiant els Pfft!Pfft!Pfft! Extremista fins a les més improbables relliscades. Quin calor, quin desordre, quin disbarat, quina cuina trasbalsada!  Per astut i veloç que se'l retrati, el gat (quan el batejaràs, cony?) ha de córrer a través d'aquest paisagte per sostreure-se de la fatal escomesa. El tros de llonganissa penjolant de la seva boca amb mostatxets amb punta daliniana, el gat (alguns de vosaltres potser ara l'estan aplaudint; s'ho mereix) fa increïbles proeses, figures esportives i alhora estètiques. Visca la vida! Mala pell aquella que'm la vol treure! Atrefegat: Bota de la taula a l'aiguera, es llança de l'aiguera al bufet i del bufet, s'escapoleix a sota la taula, s'hi arrupeix per recobrar ànim i mira el frigorífic on, per cert, hi trobaria una frescor revigoradora. Fila, s'enfila, amb l'envejat botí sempre enganxat a la boca- vers la porta d’entrada on topa Flip! Flap! Flop! s'esboldrega i es desmaia car – aquest capsigrany aventurer s’havia oblidat que la senyora A. la tenia sempre tancada fins a l’arribada de l'estimat, tan estimat Víctor. Amb la seva escombra traumàtica a la mà, la senyora A. giravolta, igual una baldufa abans de tombar-se. El gat torna elèctricament a la consciència i s'envisa que la senyora A. no s'ha aprofitat res de la seva momentània absència. I l'estimat, el tan estimat Víctor encara no ha trucat a la porta!!! Pocs minuts li quedararan a la senyora A. per poder 1°) recuperar el tros de llonganissa, 2°) apreciar-ne l'estat, 3°) posar-lo a torrar, 4°) servir-lo rosset. No és pas la mateixa ansietat que se'l menja a ell. No té pressa. No ha de parar la taula. Per a ningú. No té necessitat de taula, cadira, coberts o tovalló... Canvia tanmateix la direcció de la seva escapada per estalviar-se la forta multa que li costaria una pausa injustificada. La senyora A. l’empaitava. Escupint-li invectives, apostrofant-lo com un aprenent en informàtica apostrofa l'indòcil ordinador... no podia assimilar que el gat de casa l’hagi deposseït d'un bé -aquell botí de carnisseria- d'un valor equivalent a una joia d’or de vint quirats, la qual joia al passar pel davant la botiga del joier polonés de la placeta dels "Mal Avinguts", es mirava a cada vigília de l'aniversari del seu casament tremblant, joia a la qual, al contrari de la promesa feta  i reiterada, mai pensava, els anys sumant-se feixugament als anys, el seu estimat, tan estimat Víctor. La cara enrogida, anhelada, les mans nervioses com les d'un director d'orquestra al servei d'una popular Cavalleria Rusticana. El que no arribava a capir la senyora A. era el fet següent: com aquest gat, avui traïdor, maleït, poca vergonya, fill del mil dimonis, amb qui, ella, sí la calma, la munificent i atenta senyora A., i l'estimat, tan estimat Víctor viviem en sintonia familial perfecta, de feia més de vint anys, com (quina bogeria l'hi havia xuclat l'oremus?) es va poder retirar, brutalement, del caliu del triangle, fent-se incivil i lladre, mostrant-se (ho demostren ben òbviament els millors episodis d'aquesta narració, dels quals podreu testimoniar als vostres fills i nèts) més caparrut qu'un burro que no vol mastegar el lletissó del qual s'enamorà, per una Sant Valentí del segle dinou, sus del terrat d'un poblet veí tocant la ciutat de la senyora A. i de l'estimat, tan estimat Víctor. El burro no es separà del lletissó; el gat  (Petició d'un grup de lectors, a la qual s'adhereixen el narrador, l'editor sense demanar-ne permís al senyoret que recollí la historieta i la confià a qui intenta arrossegar-la fins al punt final : Pensem que li aniria bé a n'aquest gat de paper portar un bonic nom de gat, gatet gató, gateta, peu polidó) guardava el tros de llonganissa cobejat per la senyora A. 

(Seguirà belleu, qui sap, potser, poder...)

Albert Rector, empresari cansat

xxx