"Dos poemes pobrets"

1

Ens van dir
Veniu!
No hi vam
Anar.
Ens van dir
Mireu.
No vam mirar.
Com podíem
Mirar
Vist que no
Hi vàrem
Anar.
Ens van dir
Parleu!
No ho vam
Sentir.
Canti el que
Vulgui
Aquell gamarús
De la televisió,

No ho vam

Sentir.
 Van insistir
Veniu.
Mireu.
Parleu.
No senyor,
Això
és una mentida.
Nosaltres,
lluny
del rotllo,
a casa

arraulits,
ulls clucs
i boca
silenciada,
Escoltant
un opus
(entranyable)
de Bach
No...no...
De Bach,

No...
De Mendelssohn,
Això és.

xxx

2

Un místic,
aquell que titllen
de místic de broma baixa
es dirigeix cap a mi
amb una galleda
a la mà
i l'altra a la butxaca
com si anés,
xino xano,
al compàs d'una moda
tendre però remota
a buscar-se aigua a la font.

Tu ets, almenys,
en fas la cara i
en tens el pèl,
el regidor del barri,
doncs, senyor regidor,
ajuda'm,
que no em cauen
ni dues gotes d'aigua
a l'aixeta
i em queda una pila
de plats per a rentar
abans mitjanit....
-No te l'escoltis - em crida
un conegut que passa
amb la seva nova
bicicleta blava .
Està totalment
xiflat!.
Però, com no
em tortura cap
fòbia,
li vaig omplir,
a tres-quarts,
la seva galleda.
El místic de broma baixa,
un somriure tallant-li
el rostre,
se'n torna
després d'haver-me
besat la mà
 i em mostra
amb ostentació
com la meva aigua
s'escorre
pels forats de la seva
galleda.
Cert que a la mitjanit
no haurà acabat
de rentar
els plats.

xxx