BECO

Tot i no desmostrar molta simpatia pels Catalans i Catalunya, li va tocar viure a Francesc de Paula de Fossa a vàries ciutats ( Banyoles, Girona, Mataró o Barcelona). Ben poques lluíses d'or tenia a la seva lleixivadora (a més a més de lleixivadora no en tenia pas  i de lluíses tampoc). Temps difícils amb prohibicio de...tiberis. F. de Fossa, que per aquells anys havia castellanitzat en Fosa el seu cognom, se la passava bastant estreta. Fill de Perpinyà exiliat, després tallar el coll (no pas ell, uns altres) al rei serraller Lluís XVI, va decidir passar a l'altra de banda del Pirineu. Assumint-s'hi com a emigrat, batallant per treure's del malpàs: de la guerra cruel i de la pau sense pà, marxant fora per trobar-ne a Amèrica i regressant a Espanya, ben torrat i pelat de la seva estada d'uns sis anys a Mèjic, de Vera Cruz a Acapulco. Més que mai convençut de que les garrofes no cauen mai soles dins el teu paner, i que no pots cessar d'aixecar-te per a despenjar-les. Obligat, per conseqüent, a apanyar-se! Demorant a Càdix, d'ençà del seu retorn, "fent cintura" massa sovint, aconvidat unes escasses vegades a alguna taula millor fornida o, quan li sona a la butxaca algua piastra o duro, passant la porta d'alguna restaurant per posar-se la tovallola entorn del coll que ja ningu tindrà a gust de tallar-li. Paraula segurament excessiva, aquesta de restaurant, si es pensa a l'etiqueta i a la fama que li valen els estels! Ell, escanyat com un pobre clàssic, és satisfà d'un... "Beco". "

"Beco"? Quin mot estrany. Com si vingués de França o d'Itàlia! Sí, sí deixat per la ploma mateixa de F. de Fossa. Ens el regala, a  la carta que dirigeix a la seva germana, des de Càdix,  un 5 de maig de 1807 (Fossa escriu amb la llengua de Molière): " et il n’y a point dans cette ville de becos comme ceux de Barcelone » (" i no és troba cap d'aquells becos de Barcelona"). Que serà aquesta cosa? Ben passada, arcaïca, oï!? no s'utiliza més, sino per fer l'esnob, oï? quantes generacions n'en perdut l'ús, moltíssimes, oï? -Ep, tu? com el teu... no sé què... de Paula... és de Perpinyà, si te comprinc i te segueixi bé, aniria més rossellonés, n'est-ce pas, substituïr el teu "oï" cridaner per un  "fa" més baixet?- I bé, fès-te plaer, posa-hi el teu "fa"! El que val la pena recalcar no és pas aquesta requincalleta, no és pas tampoc la diferència d'oferta de menjadors (a Barcelona i a Càdix) ni allargar-se molt més sobre les dificultats de la vida d'aquell pobret, que volia ser músic i li tocarà ser militar, no el que val la pena és remarcar que el mot recuperat (aquí  i avui), el documenta una carta redactada a la primavera de l'any 1807. Si ens reportem, també m'occur fer-ho quan trobo el meu graner buit, que se'm dòna l'estoneta o se me'ls posa a l'abast,  al "Diccionari etimlògic i complementari de la llengua catalana" (Joan Corominas) trobem a l'entrada BECO -entrada que de cop valida el mot) "hostal o restaurant dels barris vells de Barcelona. 1a doc : 1839, Lab. ("fondista").  Anteriorment, el "Diccionari català, valència, balear" ja l'havia recollit amb quatre accepcions, dos de les quals li corresponen més pertinentment guardo: (3) Fondista (Barc., Tarra.=. Veste'n a cal becos compra del bon peix, Bertran Cans. 173. 4) Fonda (Barc., segle XI). Segueix un exemple de frase: "Quan jo tinga los diners, companys no me'n faltaran, ni tampoch comares que alegres me seguiran per les becos, tabernes y hostals", Comèdia del Fill pròdig (ap. Aguilo Dicc.)  Ambdos diccionaris reprodueixen una mateixa citacio: "Una mestressa d ela casa es plany que ja no es pot menjar peix, de car que va, perquè "los becos ho compren tot", Pitarra, Mercat de Calaf (Gatades S. 1 352).

 Lléo Des Ganat

xxxx