Sèrgi López

Si aixó va passar? "Non solum" Un espectacle en català que triumfa a Perpinyà, un teatre plé de bat a bat, uns organitzadors gairebé desbordats i estepufectes per un èxit prió. Així fou: un èxit mai registrat dins la història del teatre amb obres catalanes a Perpinyà. No, ni en temps de Terra baixa, ni en Temps del Joglars, uns anys exiliats a Perpinyà, preparant-hi "MC Catalonian". Ni tampoc en temps de Josep María Flotats amb el seu Círano de Bergerac, o de Joan Anguerra i de la Gàbia de Vic, tampoc del teatre del Vallès...L'únic abans del Rei Sèrgi, l'únic que podía vanagloriar-se d'un "veni vidi vici " era Lluís LLach, però ell com a cantautor amb o sense orquestra. Fins a que decidís de parar,  Llach fou el "xùxù" dels pùblics nordcatalans. Però  hi havía un buit, el qual sembla omplir-l'ho  el Sèrgi López. La vila i el públic agraden a l'actor fetitxe de Manuel Poirier i amb carrera de cine internacionalment  ja ben afermada. Com analitzar la funció joiosament reixida del propassat dissabte? De primer, per que aquest tipus d' espectacle i espectacle en català i d'exhibició solitària s'estava esperant, que dit d'alguna manera "s'ens en havía de feia massa temps frustrats". Es notà amb la força i l'amplitut dels apaludiments. Si, per cert, Sèrgi ja havia fet una versió en francés a Perpinyà, en una altra sala, la deva performància de comediant s'havia escampat per les riberes de la Bassa i de la Tet, es a dir que ja es sabía de què anava. De més, el senyor López, no és pas qualsevol cartell, és actor bastant jove, actor mediàtic i magnètic. Amb ell, aquella nit, es retrobava la parla- la veu- la llengua catalana, en tots els seus dominis de presència normal: de la conversa de café a la meditació metafísica, del sexe amb figuració pornogràfica accentuaada a la política caricaturada dins una mena de òpera poujadiste. Una garba de retrats, un ram de temàtiques. La vida, la mort, la fòl.lia, el sexe i el sexisme, la solitud, la multitut i les seves patologies... Caçador de personatges típics, banals o excèntrics, Sèrgi gasta moltes sagetes del seu estoig...Pintor, no regateja ni trets ni colors, i pinzella de fantasmes, obsessions, truismes, perjudicis. Sèrgi amb totes les facetes del seu inmens talent amb una multitut de braços, de peus, de caps i de boques per investir la gama de registres humans: el còleric, el tendre enamorat...tot un joc permanent de bots i rebots d'un jo a l'altre, d'un idèntic a un altre. Derisió, paròdia...i per damunt de tot una gran demostració de plasticitat corporal, acaram! quin extraordinari llenguatge s'empara del cós quan se li ha ensenyat a parlar, a mour-se sense embuts ni traves. Cós amb moltes inscripcions dins d'un espai  que cribella al mateix temps que edifica, a dreta, a esquerra, al davant, al fons, al mig...i amb quin estalvi de decorats : una tauleta de fusta baixeta, un vestit, un parell d'ulleres, per desfogar-se, per mirar-se el món diferentment, o esborrar la separació entre públic i actor, la frontera -que només la llum justifica- entre ficció i realitat. Sèrgi López mestre en gai saber escènic fent de l'escarniment, i de la derisió un mode d'èsser, un curs de ben estar.  L'escenari, tornat al seu primer estatut: de lloc de sacrificis i d'exutoris. Antiga funció catàrtica...Ens riem de Sèrgi López que, per nosaltres, es fa pallasso i sovint el riure es fa dins del nostre canyó amarg o pastós. El treball del comèdiant perquè festeja l'excès dins de l'expressió d'une emoció o d'una ideia és molt eficaç, i claramant bàrroc. Si tant sol.licita, mou i promou el seu cós, és per alliberar-ne totes les paraules que la moral, la política, la "conducta sospitosa", la decència desvíen, refrenen, apaguen, o maten. No és pas, sembla sugerir-nos el comediant volúbil,  qui  perd els seus origins perd l'identitat és, molt més profund, qui es talla de la llengua és talla del seu cós. L'alienació linguística és total quan ja no posseix la llengua que fou la seva o la dels seus pares la naturalitat expressiva espontània d'un lèxic del sexe. Tots els vocabularis sexuals hauríen d'equiparar-se, tanmateix la substitució d'un vocabulari per un altre correspòn a un emprobriment, a un tall, a una pèrdua. Si com diu H. Meshonnic "el teatre és un viatge de la veu", l'art d'en Sèrgi López ens ho il.lusatrà perfectament. La "coregrafia" i el desfogament de "Non solum" es també, mitjançant una massacra en primer lloc de clixés d'estands de fira, un clam a favor d'una societat menys hipòcrita i vindicativa, una societat molt més oberta on la llibertat individual no és vèji malmesa ni per l'imprecisió d'un paradís, ni per mancaments a un interés públic idealitzat. L'obra oferta pel Sèrgi López ens interpel.la i provoca (fins i tot quan abraça la grollería) molt més que ens alliçona per orientar-nos. No és aixó cap tasca del teatre. No es tracta pas de cap procès amb finalitats pedagògiques, es tracta de destetar-nos de les bestieses enmig de les quals ens ensopim, i de servir-se del riure, i de tot l'ampli teclat dels rires, per mantenir-nos desperts, lúcids, exigents.  Riure de tot, clar,  però fent-nos veure que unes coses són molt més serioses que no pas altres. "Non solum", aquesta obra que ens apropa als demés per engrandir-nous, almenys, durant una bona hora i mitja. Mercès Sant Sèrgi dels desemparats. (FLOR I MUNT, de CASSANYES)